Farà cosa d’uns mesos vaig anar a veure el film Rock&Cat. Era diumenge, i a la sala érem quatre persones: el Jordi, baixista d’Amnea, jo i una parella que devia haver-hi anat per cardar al cine convençut que ningú niria a veure aquella pel·lícula. Sigui com sigui, us adjunto diverses consideracions i opinions al rtespecte.Voldria fixar-me en l’aspecte tècnic del film: els plànols estan ben triats, però crec que les llums enlluernen masses vegades. Després, crec que fa un bon tractament de temes tabús del moviment, com la dissolució dels Sopa o la mort de Carles Sabater ( al tema “Boig per tu” el simbolisme és impressionant).És un film, com va dir el crític musical Pep Blay, “políticament correcte”: només es queixa de la crítica barcelonina que no els va fer suport. Ningú parla de les discogràfiques, que es van enganxar al règim de subvencions, ni de la Política catalana, que es va fer seu el fenòmen i l’ha condemnat a estar-ne lligat durant anys. Tampoc s’ha donat veu al públic, un dels grans impulsors i el principal responsable que triomfés el moviment.Pel que fa als grups, Duble Buble i Bars queda clar que no van ser dels més importants, ja que apareixen poc en el vídeo i no fan gairebé cap declaració. Tens raó queixant-te dels Gossos, que ja no entrarien dins del fenòmen del “Rock Català”. Pel que fa als Sangtraït, també crec que se’ls ha donat molt poc protagonisme, com si s’haguéssin afegit per compromís. És una llàstima. També és una llàstima que no hi participés Laxen. Tenien els seus motius, suposo. Potser ressentits amb el Liceu per no deixar-los gravar el videoclip de Les nits del Liceu, potser perquè encara estan ressentits per no haver pogut tocar al Sant Jordi del 91 i no es consideren del moviment mal conegut com a “Rock Català”.
Un altre punt feble és que el film, de Rock, en té poc. L’empordà dels Sopa és una versió acústica! Això em va indignar particularment. Fins i tot El vol de l’home ocell sebla una cançó de pop! Crec que aquest és un dels punts febles més grans del film: no reflexa l’esperit gamberro dels inicis dels grups, sinó que els mostra com a grups ja madurs i calmats.
Però darrera dels grups catalans hi han envejes, rivalitats i tensions, i és un mèrit per part de Jordi Roigé haver reunit tots aquests grups i aconseguir coordinar-los amb col·laboracions. També és lloable el fet que hagi trobat els diners per fet el film i hagi pògut estrenar-la en alguns cinemes catalans i fins i tot espanyols.
En fi, és un bonic reportatge visual sobre el que se n’ha fet dels grups del fenòmen del Rock Català, però és un mal reflexe del que ha estat el moviment. En tot cas, és un document visualt molt ben cuidat del que en recomano el visionat a qualssevol aficionat al pop-rock, encara que no sigui en català. Un homenatge als grups de l’anomenat Rock Català, no una revisió del moviment en sí.
Salut i Rock (ja sigui en català o en Muhaidès sudaní.)
